Beethoven i Dudamel al Palau de la Música Catalana

Hi ha moments en què la història situa persones excepcionals en llocs privilegiats, com si els encarreguès la tasca de fer avançar la humanitat sencera amb les seves forces. Quan això passa en el món de les arts, a aquestes persones els anomenem Genis i la seva obra es venera durant segles. A partir de diumenge vinent, el Palau de la Música ofereix, en només quatre dies, totes les simfonies de Beethoven, les nou, dirigides pel veneçolà Gustavo Dudamel. Aquestes simfonies podríem dir que van canviar el món per sempre més.

Hi ha un abans i un després clarissim de les Simfonies de Beethoven.

Cadascuna d’elles té la seva particularitat, el seu punt genial que fa que siguin diferents a les altres vuit, i sobre tot molt diferents al que s’havia fet fins llavors. Un univers apassionant que marca el canvi d’època entre el Classicisme i el Romanticisme.

Wonderland – 5 de març de 2017

PRIMERA

La primera Simfonia és encara molt clàssica, conservadora.

El 2 abril 1800 Beethoven ofereix un concert en què inclou obres de Haydn i Mozart, i estrena dues obres seves, el Septet Op. 20 i la Primera Simfonia.

El primer aviat es va convertir en una de les seves obres més populars; la recepció de l’última va ser tèbia, potser perquè Beethoven encara sembla que vulgui fer de Haydn i Mozart i queda a la seva ombra.

SEGONA

La segona és, paradoxalment, més conservadora encara que la primera. Però alguna cosa comença a passar, i la sordesa de Beethoven hi té molt a veure.

L’estiu de 1802 el va passar als afores de Viena, al poble de Heiligenstadt. Va ser un any prolífic, però va ser també l’any en què va assumir que es quedava sord. Testament de Heiligenstadt, 6 d’octubre 1802. Adreçat als seus germans.

Amb la Segona Simfonia, malgrat seguir els patrons del classicisme, Beethoven es mostra audaç en l’harmonia i sobre tot sembla que pren consciència de les possiblitats tímbriques d’una orquestra simfònica.

TERCERA

Ara bé, és en la Tercera on hi ha la línia vermella, la divisió entre l’abans i el després. Si la Revolució Francesa es pot identificar en una música, és exactament en aquesta. I Napoleó hi té alguna cosa a veure.

La simfonia va ser originalment titulat simplement ‘Bonaparte’, en homenatge al jove heroi de la França revolucionària, que era gairebé exactament de l’edat de Beethoven. L’autocoronació de Napoleó com a emperador l’any 1804 va fer que Beethoven en canviés el títol per “Eroica”.

Després del període d’agitació interior que vèiem al Testament de Heiligenstadt, Beethoven marca un punt d’inflexió en la història de la música moderna.

Els esborranys mostren una escriptura decidida, amb poques rectificacions i en què els elements més innovadors i radicals hi són presents des del principi.

Copsa el nou «ideal simfònic ‘, que Beethoven perfeccionarà al llarg de tota la vida.

QUARTA

Després de la Tercera, sembla que Beethoven agafa un impuls imparable.

Quarta. Entre les obres acabades abans del final de l’any hi ha els tres quartets de corda dedicats al comte Rasumovsky, la Sonata ‘Appassionata’, el concert per a violí (op.61 ), i bona part del Quart concert per a piano.

El concert per a violí, un treball acabat molt ràpidament, va ser estrenat per Franz Clement el 23 de desembre de 1806, i en el concert es van incloure el Quart Concert per a piano i la Quarta simfonia.

CINQUENA

Aquí trobem un dels temes més coneguts de la història de la música.

Quinta. És exemple del treball motívic. El tema inicial apareix contínuament en el primer moviment i, metamorfosejat, en tota la resta de l’obra. El camí el seguiran després Liszt, Mahler, Wagner…

SISENA

Música programàtica. La sisena es diu “Pastoral” perquè descriu escenes de camp. Això no sembla que quadri gaire amb el gran geni de Beethoven, però i tant que quadra.

S’estrena en un macroconcert de quatre hores en què s’estrena també la Cinquena, el quart concert per piano, fragment sde la misa en Do major, una ària de concert, a més Beethoven improvisa al piano una estona i, com que tenien també un cor a mà encara és capaç d’escriure a corre-cuita una Fantasia Coral per a cor, piano i orquestra. No va anar gaire bé, aquell concert.

SETENA

Amb la setena encara va tornar a sorprendre, i mira que ja semblava que quedava poc marge per sorpreses.

1811–12. La Tercera va ser trencadora, però no deixa de ser primerenca si se la compara amb aquesta. Ostinatos, ritmes, introducció expandida, tractament harmònic, control absolut del procés musical, harmònic, tímbric, contrapuntístic…

VUITENA

Arribem a la vuitena, que per a alguns és com una mirada enrere, un balanç

És un compendi del seu ideal simfònic, però en algun moment en clau còmica, com quan recupera la presència d’un minuet, cosa que era habitual en Mozart i Haydn, però que després de les set simfonies anteriors fins i tot fa riure una mica.

Després d’aquesta simfonia, sembla que el ritme de producció de Beethoven es redueix. Entre l’Eroica i la Vuitena, ha escrit 30 grans obres mestres, algunes de les quals fan replantejar les essències més profundes de la música.

NOVENA

La recuperació de Beethoven del seu estancament compositiu sembla haver començat a la tardor de 1817. En aquest moment va decidir acceptar una oferta feta a principis d’any per la Societat Filharmònica de Londres. El va convidar a escriure dues grans simfonies, de les quals només en va completar una, que avui coneixem com La Novena.

Es va posar a treballar en una gegantina Sonata per a piano en quatre moviments coneguda avui com la Sonata Hammerklavier (op.106).

Entre l’octubre de 1822 i febrer de 1824 Beethoven completa les variacions Diabelli, la Missa en re i la Novena simfonia. De fet, l’impuls religiós es va desbordar en el darrer moviment de la Simfonia, amb la seva configuració a partir d’estrofes de l’Oda a l’Alegria de Schiller, a estones amb regust de meditació religiosa, a estones explosió de joia.

Després d’acabar la novena a principis de 1824, Beethoven va passar els dos anys i mig que li quedaven escrivint sobre tot quartets de cordes. Els seus darrers quartets, com les simfonies, van ser un llegat que va romandre insuperable durant dècades.