No es por criticar, pero…

A finals de 2017, vaig reunir-me amb la Mercedes Conde, directora de la Revista Musical Catalana per exposar-li una idea que portava temps madurant. Els qui em coneixeu sabreu que (fins ara) no m’acabava de trobar còmode fent crítica musical: qui sóc jo per dir què està bé i què no quan hi ha damunt l’escenari músics que han passat tota una vida preparant-se per a aquell moment? Això ho segueixo pensant, però com a periodista el cos també em demana explicar en un mitjà les coses que passen. Vaig dedicar el passat estiu a llegir crítiques de cèlebres predecessors en aquest gènere, i finalment vaig decidir-me a mirar d’aportar el meu granet de sorra, deixant testimoni del que es cou a les sales de concerts de casa nostra.

LLa proposta que vaig fer a la Mercedes Conde va ser aquesta: fer moltes menys crítiques, però més aprofundides i sense límit d’espai. Això volia dir reduir a aproximadament un concert al mes les meves col·laboracions, i fixar quins concerts anava a criticar amb suficient antel·lació per tenir temps d’estudiar bé la partitura i el repertori que s’hi anava a interpretar. A més, els concerts a què assistís m’havien d’atraure bé perquè s’interpretessin obres en què em vinguès de gust aprofundir o bé perquè s’interpretessin obres que conec bé i em vinguès de gust tornar a escoltar apreciant les novetats, encerts o desencerts, d’una interpretació nova.

Passats set mesos, he volgut mirar enrere i he constatat que, ara sí, em trobo còmode fent crítica. He tingut la sort que la major part dels concerts a què he assistit he trobat més alegries que ensurts, i he mirat de ser equànime i posar-me en la pell dels intèrprets i entendre què volen dir amb cada decisió: hi ha moltes maneres de fer bé les coses, i si allò que sona no coincideix amb el que els crítics tenim al cap no significa necessàriament que els músics estiguin fallant.

Durant aquests mesos he gaudit un cop més de les interpretacions de Benjamin Alard, del trio Faust-Queyas-Melnikov (que, malgrat no tenir el seu millor dia, continuen sent un referent per a mi) i del no-comiat (ja no sé com ens hi hauríem de referir) de Maria Joao Pires. També m’he fixat en el talent local, amb concerts com el que va fer Luis Fernando Pérez a l’Acadèmia Marshall (vaig aprofitar per fer una autocrítica que ha estat bastant celebrada, per cert) i amb la darrera crítica que he publicat, sobre l’estrena d’una obra del Joan Magrané a càrrec de Musica Reservata de Barcelona. No tot han estat flors i violes, però, i en ocasions no he pogut evitar ser una mica dur: Vladimir Ashkenazy i la producció de Demon al Liceu no van sortir gaire ben parats. Ja sé que no us ho creieu, però hi ha crítics que anem als concerts per gaudir de la música, i sortir-ne decebuts no és una cosa que ens alegri el dia -menys encara haver-ho de publicar.

Si explico tot això és perquè vull deixar constància d’aquest petit canvi de rumb, i sobre tot, sobre tot, agrair a la Revista Musical Catalana i en especial a la Mercedes Conde aquesta oportunitat de reconciliar-me amb un gènere que fins ara m’havia estat esquiu.