Goyescas, de Granados, a Lleida

El Teatre de La Llotja de Lleida acull aquest diumenge l’estrena d’una nova producció escenificada de l’òpera Goyescas, en el marc de les commemoracions de l’Any Granados.

Es tracta d’un esdeveniment rellevant, ja que en els darrers anys només hem tingut oportunitat de veure-la en versió de concert. A més, es tracta d’una posada en escena (obra de la Montse Colomé i el Josep Corbella) amb què fan sortir aquesta òpera de la vitrina (plena de pols, diguem-ho tot) on ha estat guardada fins ara, per portar-la a la nostra època i, de retruc, ubicant-la a Lleida. Això queda ben clar en el cartell amb què s’anuncia la funció, i això és el que he mirat d’explicar en les notes al programa:

El Segre, el Manzanares, el Nil, el Yangtsé

En els darrers anys, en el món de l’òpera hem vist de tot: hem vist La Valquíria de Wagner ambientada a la segona guerra mundial, el Don Giovanni de Mozart a la Barcelona postolímpica i la Flauta Màgica de Mozart escenificada com si fos una pel·lícula de cinema mut. Per què, doncs, seguir representant Goyescas de Granados com si només es pogués entendre en el context de la pintura de Goya i de l’Espanya castissa del segle XIX que el mateix pintor va criticar amb tanta habilitat? En aquesta producció, l’òpera de Granados reivindica el seu dret a ser tractada com qualsevol altra òpera del repertori: sense embalums innecessaris ni prejudicis, emancipant-se fins i tot de la intenció inicial de l’autor per cobrar vida per ella mateixa i centrant l’atenció en la seva essència.

Quina és, doncs, l’essència de Goyescas, més enllà de les majes de Goya? Per una banda, els dos temes universals de tota òpera: l’amor i la mort. Per l’altra, Goyescas és la celebració del gran simfonisme europeu del tombant de segle i també, a parts iguals, del poder emocional de la dansa, tan present en aquesta partitura i en la suite per a piano que porta el mateix nom i que en va ser el gèrmen.

Pel que fa a l’argument, Granados i el llibretista, Fernando Periquet, van crear una trama a l’entorn de la música preexistent en la suite per a piano homònima. Es tracta d’una història d’amors i gelosia. L’acció comença amb un grup de majos i majas divertint-se, entre els quals destaca la parella formada per Pepa i Paquiro. En aquell moment, arriba Rosario, una aristòcrata que s’ha citat amb el seu amant, Fernando, capità de la guàrdia reial. Paquiro flirteja amb ella i la convida al ball d’aquella nit, cosa que posa Fernando molt gelós. Durant el ball, Fernando i Paquiro acaben reptant-se a un duel i Rosario es desmaia. Més tard, Rosario intenta impedir que Fernando assisteixi al combat amb Paquiro, però no ho aconsegueix, i Fernando acaba morint als braços de la seva estimada.

L’estètica musical de Granados, tot i que impregnada de folklorisme, no mira cap a l’Espanya antiquada que Goya retrata però també caricaturitza amb el seu pinzell, sinó que mira cap a Europa. Disfressats de majos i majas, el que trobem a Goyescas, María del Carmen, Follet i tantes altres és l’arribada de Wagner, Berlioz, les avantguardes i el simfonisme que més tard aprofundiran i desenvoluparan mestres com Falla o Gerhard.

Com més local és Granados, més universal esdevé. “En la meva música vull expressar el que sento, el que admiro i el que em resulta atractiu, sigui andalús, o sigui xinès”, deia. L’acotació inicial de Goyescas no deixa dubtes: “Frondosa arboleda. En el fondo la ermita de San Antonio de la Florida. Sol espléndido. Majas y majos retozan alegremente”. Som, doncs, a tocar del Manzanares. Però… quin riu no ha vist néixer amors i desamors a les seves ribes? Tant hi fa si és el Manzanares o el Parc de la Mitjana al costat del Segre, el Rin, el Congo, el Nil o el Yangtsé: a Goyescas Granados no idealitza una Espanya caduca, sinó que es revela com l’artista integral, cosmopolita i modern que és, abordant amb el seu llenguatge musical els grans temes universals: l’amor i la mort.

 

 

 

Deja un comentario