fbpx

La música de Nino Rota

Print Friendly, PDF & Email

L’escriptor Italo Calvino deia que els llibres que considerem clàssics són aquells que aporten una gran riquesa als qui els han llegit de joves, però que al mateix temps enriqueixen també les persones que els descobreixen per primer cop en una edat més madura. Això és aplicable també a les pel·lícules, i haig de confessar que fins fa no res no havia vist cap de les pel·lícules d’El Padrino. En coneixia la banda sonora, però només es pot entendre quan la veus en plena acció, en diàleg amb les imatges. Tirant del fil, vaig anar aprofundint en la figura del compositor Nino Rota, que m’ha fascinat fins al punt de dedicar-li un Wondergrama que podeu escoltar aquí:

Nino Rota va néixer a Milà l’any 1911 i va morir a Roma el 1979. De petit se’l va considerar un nen prodigi: amb només 12 anys va escriure i estrenar un oratori  sobre la vida de Sant Joan Baptista. Va fer uns estudis molt sòlids, però també va estar molt atent a la música popular. L’amistat amb Aaron Copland el va portar a conéixer-la i apreciar-la, i a aprofundir en la música de George Gershwin, amb qui comparteix aquest gust per dinamitar la frontera entre el que es considera culte i el que es considera popular. Potser és per això que en les seves partitures trobem tantes danses d’arrel popular, i destaca especialment un bon grapat de valso.

Ara bé, la fama absoluta li va arribar els darrers anys de la vida, amb la banda sonora d’El Padrino. I no serà perquè abans no treballès: era el compositor de capçalera de Fellini, Visconti i De Filippo: La dolce vita, Il gattopardo, Amarcord, Satyricon, Casanova… La gràcia d’una banda sonora és fer una bona partitura, però també després muntar-la junt amb les imatges, i la música de Rota, en aquest sentit, és una meravella. Per posar-ne un exemple detallat, podríem parlar de l’escena del bateig amb què acaba el primer lliurament d’El Padrino. Aquesta és l’obra original de Nino Rota per a orgue:

Però escolteu l’inici d’aquesta partitura de Bach:

Doncs bé, Rota cita Bach al començament de l’escena, modificant la seva passacaglia per a orgue a conveniència de les imatges. Tot seguit, fa una connexió per acabar connectant-la  amb la seva obra. El resultat és un muntatge en què anem alternant de l’escena del bateig a un seguit de crims. La durada de les pauses de la partitura original s’adapta a l’acció per donar més dramatisme.

Aquesta referència a Bach no és casual: Rota té unes quantes obres per a piano que homenatgen Bach. També té música de cambra, concerts per a piano i fins i tot simfonies i oratoris. Un d’aquests, Vita di Maria, que va ser influent en generacions posteriors, i se’l considera el germen de l’anomenat neomadrigalisme.

Aquesta és la playlist completa:

Deixa un comentari