fbpx

Ach Gott, vom Himmel sieh darein, BWV 2

Print Friendly, PDF & Email
Leer en castellano

Un dels teòrics més influents del Barroc, Joachim Burmeister (1564-1629), animava els seus alumnes a estudiar detingudament el text de cada cantata, ja que, afirmava, un cop fet això “serà el propi text el que fixarà les regles” . Aquesta màxima és aplicable a totes i cadascuna de les cantates de Bach. El nivell de detall amb què tracta cada símbol, cada inflexió, ens admira encara avui. La cantata BWV 2, Ach Gott, vom Himmel Sieh darein, és senzilla a primera vista. No és molt llarga, i està formada per una fantasia coral (en forma de motet), dos recitatius, dues àries i un coral conclusiu. Res que cridi gaire l’atenció… fins que ens comencem a fixar en alguns detalls.

 

Llegir abans de compondre

El primer que crida l’atenció és, efectivament, el text. El de la cantata és obra d’un llibretista la identitat del qual desconeixem, que es basa en un coral de Luter, conservant la primera i l’última estrofa de l’original i modificant (en la forma, no en el fons) la resta. Luter, per la seva banda, va escriure el coral com a paràfrasi de la traducció a l’alemany que ell mateix havia fet del Salm 11 de la Vulgata. Per a qui vulgui resseguir l’elaboració del text, incloc a continuació la Vulgata, la traducció de Luter, la paràfrasi del propi Luter i el text de la Cantata, on he assenyalat en negreta els versos que segueixen més o menys fidelment l’himne luterà (i que, com veurem, Bach assenyala en la partitura recuperant la melodia original del coral). Resumint molt, observem dos aspectes que convé tenir presents a l’hora d’escoltar la cantata. En primer lloc, que l’elecció de Luter no és casual. Posats a parafrasejar un salm, tria un amb el qual pugui portar l’aigua al seu molí. És a dir: basar-se en un text de la Bíblia per llançar un torpede al catolicisme. En segon lloc, el salm parla de gent que falta a la veritat i parla en va, però ja en l’últim vers de la traducció, Luter inclou un matís important. Si la versió llatina lamenta que els impius “abundin”, o “proliferin”, el reformador denuncia que aquests “prevalen” sobre els altres. Al coral, on Luter no té la necessitat de mantir-se en absolut fidel a l’original, introdueix el concepte de “lluita” així com la denúncia no als mentiders (en general), sinó a aquells que “han enterrat la paraula de Déu”.

 

Amb tot, per copsar el sentit de la cantata cal fixar-se encara en altres dos escrits: les lectures de la Bíblia sobre les quals ve a reflexionar. Són un fragment de la primera carta de Joan i un altre de l’Evangeli segons Sant Lluc. Comparteixen una temàtica comuna: la solitud i la incomprensió que poden patir els creients, en un món que dóna l’esquena a Déu. Joan adverteix: “No us estranyeu, germans, si el món us odia”. Lluc, per la seva banda, descriu la paràbola de l’home que ofereix un banquet, però cap dels seus convidats no assisteix a la cita, amb excuses d’allò més diverses. Tot i que el coral de Luter no fa referència directa a cap dels dos fragments, el tema del salm sí que té a veure amb aquesta mateixa qüestió: el rebuig que la idea de Déu genera en moltes persones, que fa que es distanciïn de la religió (sovint, també dels seus valors fonamentals), deixant sols als creients. Més encara: la incomprensió que sent el mateix Luter en veure que les seves idees no són sempre enteses, i molt menys acceptades. Aquesta idea de solitud, d’aïllament, juntament amb la del banquet, és la que m’ha portat a escollir el quadre Nighthawks, de Hopper, per il·lustrar aquest comentari: aquest restaurant amb un punt inquietant, i uns clients que ni es comuniquen entre ells ni semblen molt interessats per les seves consumicions…

Quatre cantates

La cantata que ens ocupa s’ha d’entendre en un context molt concret. Al principi del seu segon cicle de Leipzig (això és, el 1724, acabat el Temps Pasqual i per tant unes setmanes després de l’estrena de la primera versió de la Passió segons Sant Joan), Bach escriu quatre cantates amb què sembla oferir un mostrari del seu domini de diferents estils i registres. Són les cantates 20, 2, 7 i 135 (les he incloses totes a la playlist). Temps hi haurà de reflexionar sobre totes elles i les seves relacions amb la Passió. Només cal dir de moment que, d’elles, la cantata 2 és musicalment la més conservadora, especialment pel que fa a la seva introducció: una fantasia coral que adopta la forma d’un motet (que en època de Bach estava caient en desús) en el qual l’alto canten la melodia del coral amb temps augmentats (notes llargues), mentre la resta de veus l’entonen en estil fugat.

Ja d’entrada, Bach ens sorprèn amb una instrumentació francament fosca, greu: a més de la corda i el continu habituals, hi trobem quatre trombons i dos oboès, que doblen les diferents veus. Aquest color de so, al costat de la forma de motet, ens fa pensar en un cant fúnebre -en aquell moment els motets de nova creació s’usaven especialment per als funerals-. En aquest clima, s’entona el primer vers del coral: “Ah, Déu, mira des del Cel”. La melodia luterana dóna a Bach l’oportunitat de recrear-se en el cromatisme descendent. Es pot considerar una il·lustració musical de la mirada divina dirigida des de les altures cap a la Terra, però Bach va més enllà i dóna a aquesta figura un contingut simbòlic i retòric, com anirem veient.

Acabat el nombre inicial, Bach passa a un recitatiu secco (és a dir, acompanyat només del continu, sense cordes ni vents) per a tenor, que comença d’una manera molt especial: reiterant la melodia del primer vers del coral, amb el seu cromatisme descendent, com cridant més encara la nostra atenció sobre aquesta successió de sons. L’elecció del primer vers del text que es separa de l’original de Luter no és casual: mantenint la mateixa música, en lloc de “Ah, Déu, mira des del Cel”, el tenor diu “ensenyen falses doctrines”, com si després d’invocar l’atenció del Senyor ara volguès assenyalar cap a on (o cap a qui?) ha de mirar. Aquest detall cobra ple sentit en un moment clau de l’ària per alto que succeeix a l’recitatiu.

El violí desajustat

Aquesta ària inclou una part per a violí solista, obbligato. L’oïda capta una melodia força alegre, suportada per un continu amb un ritme que pot recordar a una dansa, amb l’alternança de dues semicorxeres – quatre corxeres – pausa. La sensació que causa d’entrada, doncs, no acaba de concordar amb el text: “Destrueix les falses doctrines, combat els qui ens les volen ensenyar”. Unes paraules dures que contrasten amb aquesta subtil alegria que emana de la música. És curiós veure les diferents explicacions que es donen a això. Alguns estudiosos assenyalen que Bach veu aquesta lluita, aquest enfrontament, amb l’esperança que la cristiandat (concretament, el protestantisme) s’alci amb la victòria, de manera que opta per reproduir l’alegria de la celebració esperançada quan encara estem en plena batalla.

Per a d’altres, en canvi, és imprescindible tenir en compte els “desajustos” entre el violí i el cantant. Entre aquests es compta Albert Schweitzer, que destaca com Bach sembla entestat a fer que un i altre donin la sensació d’anar descompassats, sense coincidir gaires vegades. Seria, doncs, una il·lustració de la batalla que es lliura soterradament, mentre es guarden les aparences. Aquesta interpretació serviria també per entendre els nombrosos moments en què, en un mateix temps, sona un treset de semicorxeres en una línia melòdica, mentre en una altra sonen dues semicorxeres. La contraposició de tres notes contra dos contribueix a donar aquest matís d’inestabilitat, d’irregularitat que Bach estaria buscant. Tirant una mica més del fil i fins i tot a risc de caure en l’especulació, podem veure en aquest tres-contra-dues l’oposició entre la perfecció divina (el número 3) i la imperfecció mundana (encarnada en el 2).

El que sí que queda clar en aquest passatge és la reaparició del cromatisme que trobàvem a l’inici de la cantata i obrint el primer recitatiu. Com dèiem, Bach insisteix en dotar aquesta imatge d’un enorme simbolisme. Aquesta vegada, usa aquesta melodia del coral en una de les set repeticions de la paraula “Trotz”, combat, que escoltem al final de l’ària. La frase completa que destaca així és “combat als que ens volen ensenyar [falses doctrines]”.

Un recitatiu arioso a càrrec del Baix dóna pas a l’ària final del tenor: així com la plata es purifica en ser passada pel foc set vegades, de la mateixa manera serem purificats per Crist a la creu, explica el fragment. La imatge de la plata purificada set vegades apareix ja en el text de la Vulgata i es manté pràcticament intacta en les diferents versions del text que hem vist (potser no és casual que en l’ària anterior la paraula “Trotz” es repeteixi, precisament , set vegades?). La música de Bach associa temàticament la plata a les paraules “foc”, “creu” i “veracitat”, amb les quals comparteix motiu al llarg de tot el número.

També sobre aquesta ària trobem algunes interpretacions suggerents, encara que potser massa aventurades. Així, Alfred Dürr fa notar la profusió de moments en què una escala ascendent del tenor es contraposa a una altra, simultània però descendent, en el continu. Un cop més afloraria aquesta contraposició entre el bé i el mal, l’humà i el diví, de la qual parlàvem amb motiu de la primera ària. El tenor, ascendint cap a la glòria, mentre el continu (els qui creuen en doctrines corruptes) descendeix als inferns. El mateix Dürr admet que la contraposició de moviments ascendents i descendents és un tret molt habitual en l’escriptura contrapuntística, que en aquest cas a més “és captat millor per l’ull [que llegeix la partitura] que no per l’oïda”.

Amb tot, el més interessant de l’ària és el moment en què es produeix una aturada sobtada de la part instrumental per deixar al tenor només acompanyat pel continu, entonant la paraula “Kreuz”, creu, gairebé com si fos un crit. I ho fa, per descomptat, amb un cromatisme descendent, acabant de dotar de sentit al conjunt de la cantata. Si uníssim tots els conceptes que Bach ha assenyalat amb aquest recurs, el resultat quedaria com segueix: Déu mirarà cap a la terra, veurà que els seus fidels són rebutjats mentre les doctrines falses campen al seu aire, i llavors les combatrà fins purificar-nos mitjançant la creu. Amb aquest passatge, que es repeteix dues vegades, acaba l’ària.

El coral final depara encara algunes petites sorpreses. Malgrat que recupera el text i la melodia luterans originals, Bach es reserva un cop d’efecte jugant amb l’harmonia i incorporant acords que en la seva època resultaven més estranys a cau d’orella del que són per a nosaltres. Al contrari del que ens suggeria la primera ària, de to aparentment més optimista, sembla que el mestre vulgui fer-nos recordar que, tot i l’esperança en el triomf final, queda encara molt d’esforç i dolor per endavant.

 

 

LECTURES BÍBLIQUES A QUÈ ES REFEREIX LA CANTATA BWV 2

 

1 Joan, 3: 13-18

Germans, no us estranyeu si el món us odia: nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida, perquè estimem els germans. Qui no estima, continua mort. Tothom qui odia el seu germà és un assassí, i ja sabeu que cap assassí no té vida eterna dintre seu. Hem conegut l’amor pel fet que Jesucrist ha donat la seva vida per nosaltres. Per això, també nosaltres hem de donar la vida pels germans. Si algú que posseeix béns en aquest món veu el seu germà que passa necessitat i li tanca les entranyes, com pot habitar dintre d’ell l’amor de Déu? Fills meus, no estimem amb frases i paraules, sinó amb obres i de veritat.

 

Lluc, 14: 16-24

Jesús li respongué: un home feia un gran banquet i va convidar-hi molta gent. A l’hora de l’àpat va enviar el seu servent a dir als convidats:

– Veniu, que ja tot és a punt.

Però tots, sense excepció, començaren d’excusar-se. El primer li digué:

– He comprat un camp i l’haig d’anar a veure. Et prego que m’excusis.

Un altre digué:

– He comprat cinc parelles de bous i ara me’n vaig a provar-los. Et prego que m’excusis.

Un altre digué:

– M’acabo de casar, i per això no puc venir.

El servent se’n tornà i ho va explicar tot al seu senyor. Llavors l’amo, indignat, li va dir:

– Surt de pressa per les places i els carrers de la ciutat i fes venir els pobres, els invàlids, els cecs i els coixos.

Després el criat digué:

– Senyor, s’ha fet el que has manat i encara hi ha lloc.

El senyor va dir al servent:

– Surt pels camins i pels horts i insisteix que entri gent fins que s’ompli la casa. Us asseguro que cap dels qui estaven convidats no tastarà el meu banquet.

 

 

Deixa un comentari