Wie schön Leuchtet der Morgenstern, BWV1

La Anunciación, de Fra Angelico (Museo del Prado)
Print Friendly, PDF & Email
Leer en castellano

 

L’any 1850, coincidint amb el primer centenari de la mort de Johann Sebastian Bach, un grup de musicòlegs va fundar la Bach-Gesellschaft (Societat Bach) de Leipzig, amb l’objectiu de publicar per primera vegada una edició crítica de l’obra completa del mestre. Entre els membres de la societat hi havia, per exemple, el kantor de Sant Tomàs d’aquell moment, Moritz Hauptmann (successor, per tant, del propi Bach en el càrrec), i el compositor Robert Schumann. L’empresa va perllongar-se durant mig segle, i va ser crucial per fixar el catàleg de l’obra del compositor, encara que fos amb alguns errors més que comprensibles.

La Bach-Gesellschaft va optar per assignar nombres correlatius a les obres fins llavors localitzades, començant per les cantates. Deu d’elles van ser triades per conformar el primer volum de la col·lecció, i l’escollida per obrir-lo, a la qual es va assignar el número 1 en el catàleg, va ser aquesta Wie schön Leuchtet der Morgenstern. Segurament el gran coral amb què s’inicia l’obra va motivar en bona part aquesta decisió: és una de les fantasies corals més llargues que apareix en totes les seves cantates (la interpretació dura al voltant de vuit minuts), i a més la instrumentació de tota la partitura és especialment rica: a més dels habituals violí primer i segon, viola, violoncel i baix continu, Bach especifica la presència de dos violins obbligatos (és a dir, amb protagonisme solista en diversos passatges), dues trompes i dos oboès da caccia.

Què va portar a Bach escriure una cantata d’aquestes proporcions, amb una notable riquesa tímbrica?

Hi ha una primera raó molt evident: es tracta d’una obra pensada per sonar el dia 25 de març de l’any 1725. En aquesta data es va donar una coincidència poc habitual en el calendari litúrgic. En efecte, es commemoraven alhora Diumenge de Rams (festivitat que canvia de data d’any en any, d’acord amb els cicles lunars) i l’Anunciació (festivitat fixa, que se celebra cada any en aquesta data). A la pràctica això vol dir que marcava la fi dels dies de Quaresma en què la música quedava silenciada com a preparació espiritual a la Passió, Mort i Resurrecció de Crist i, a més, coincidia amb l’anunci de l’arcàngel Gabriel a Maria que donaria a llum, just nou mesos després, el Fill del Creador. A l’Anunciació feien referència les lectures corresponents a aquest dia.

 

La relació amb la Passió segons Sant Joan i la posició en el conjunt de les cantates

Un segon motiu entra en un terreny una mica més relliscós, però resulta interessant, com a mínim, fer-se algunes preguntes al respecte, i és que aquesta cantata marca una fita crucial en la producció dels cicles de cantates de Bach. No es pot entendre plenament si no es tenen en compte les 40 cantates que la precedeixen, les 12 que la segueixen i la Passió segons Sant Joan.

El 1724, Bach ha iniciat el primer cicle de cantates de Leipzig, que vol culminar amb una obra de grans proporcions, a estrenar per Setmana Santa: la Passió segons Sant Joan. Per a això, organitza el primer cicle de Leipzig, en part, com a preparació dels fidels per a l’audició d’aquesta obra. A més, planifica també quines cantates vol estrenar durant les setmanes immediatament posteriors a la Passió. Bach calcula malament les seves forces, i després d’estrenar la Passió no té temps de preparar les dotze cantates següents com pretenia. Opta per escriure només sis noves cantates, i per les altres sis recupera treballs anteriors. Passat aquest moment, reprèn la producció i comença el segon cicle. L’objectiu que es fixa és el següent: completar el cicle amb obres noves, arribar a Setmana Santa per tornar a interpretar la Passió segons Sant Joan (amb algunes modificacions) i, ara sí, interpretar el 1725 les dotze cantates que hauria volgut escriure el 1724.

És així com la BWV1 tanca una sèrie de 40 cantates basades en corals i se situa immediatament abans de la reposició de la Passió segons Sant Joan de 1725 i una sèrie de 12 més que van estretament lligades a aquesta obra. El segon cicle de Leipzig (de juny de 1724 a juny de 1725), amb la composició de 52 cantates, és el més nodrit d’obres noves. A Bach li queden encara per davant 25 anys de vida, però aquest ritme de producció de cantates restarà insuperat. En aquest marc, just en el moment crucial del calendari litúrgic en què torna l’activitat musical després de la Quaresma simbolitzant el retorn de la vida, coincidint a més amb la data exacta en què se celebra l’Anunciació de l’imminent naixement del Messies, a les portes de l’audició de la Passió segons sant Joan i just en un moment d’inflexió en la producció musical bachiana, té lloc l’estrena de la cantata BWV1. Sabia Bach que a partir de llavors no anava a mantenir el mateix ritme increïble, i amb Wie schön Leuchtet der Morgenstern vol assenyalar el punt i apart d’una manera especialment solemne? O, almenys, posar un colofó a les cantates del segon cicle de Leipzig prèvies a la Setmana Santa? O aquesta cantata és simplement fruit de la feliç coincidència de dates assenyalades en el calendari litúrgic?

Wie schön Leuchtet der Morgenstern

Un cop contextualitzada l’obra, és moment per entrar en el detall dels números que la conformen: la ja esmentada fantasia coral amb què s’obre, un recitatiu per a tenor, una ària per a soprano, un recitatiu per a baix, una ària per a tenor i un coral final. La lletra de la cantata, de llibretista desconegut que es va basar en un coral de Philipp Nicolai de 1599, es pot consultar, juntament amb la traducció d’Antoni Sàbat, en aquest enllaç . Els textos bíblics que es van llegir en la mateixa celebració en què es va estrenar la cantata es poden trobar al final d’aquest article. Convé tenir-los presents, ja que les cantates no deixen de ser comentaris musicals a aquestes lectures, i llegir-les detingudament ens ajuda a trobar claus en la partitura que, d’una altra manera, poden quedar amagades.

Com ja hem comentat, la cantata BWV1 s’obre amb una magnífica fantasia coral en què les sopranos canten la melodia original, ben coneguda pels feligresos de l’època, que no és descartable que en alguns moments s’unissin al cant. El coral original, doncs, queda en un pla superior a les altres veus, generant un efecte eteri que s’accentua pel fet que Bach augmenta els valors de les notes originals, en un procediment molt recurrent en totes les cantates. A més, les trompes doblen aquesta melodia. La primera exposició, amb tot, es deixa en mans dels violins obbligati, que se la van alternant en la introducció instrumental. Mentre la corda de sopranos entona l’himne, alts, tenors i baixos van reinterpretant cada vers en contrapunt. Només hi ha dues excepcions a tot el coral: Bach ressalta dues paraules donant-los una textura homofònica que contrasta amb la resta. Són lieblich freundlich, estimat i amistós, dos atributs del Messies que en el text de Nicolai ja apareixen, de fet, destacats, en ocupar cadascun un vers diferent, sense la companyia de cap altra paraula. Apareixen, a més, just després d’un vers, hast mir mein Herz besessen (has posseït el meu cor) la melodia del qual entronca amb el cèlebre Coral de la Passió tan present en la de Sant Mateu, així com en algunes altres obres en què Bach considera convenient recordar-nos que el destí del nadó que ha de néixer és morir a la creu per redimir-nos. En paraules d’Albert Schweitzer, en aquest coral “la música converteix el text en una expressió d’exuberància mística” (JS Bach, II, 362).

Els dos recitatius que s’inclouen en aquesta cantata són del tipus secco (és a dir, acompanyats només pel baix continu, sense la intervenció d’altres instruments de l’orquestra). Són, doncs, força senzills, i Bach es permet ornamentar solament una paraula del segon: Freudeschein “un raig d’alegria”, que un cop més es refereix al Salvador.

 

L’humà i el diví s’uneixen en Maria

Amb tot, si alguna cosa caracteritza la cantata en el seu conjunt són els ritmes escollits per Bach, clarament lligats a la dansa. Es pot apreciar des del primer compàs de la fantasia coral ja esmentada, així com en les àries per a soprano i tenor. El coral està escrit en compàs 12/8, mentre que l’ària de tenor està en 3/8. La de la soprano és un 4/4, però el continu que marca Bach fa que s’accentuï el caràcter binari, intensificant els temps imparells (forts) amb la successió pausa de corxera-corxera (en el temps feble) -negra.

Què ens està dient Bach amb aquesta profusió de tempos ballables en el marc d’una celebració tan solemne com l’Anunciació i el Diumenge de Rams? Nombrosos anàlisi subratllen aquest detall. La majoria ho atribueixen a una expressió de l’alegria pròpia de totes dues celebracions, que per ella mateixa seria una raó de pes. Amb tot, l’Anunciació, que és la protagonista de la cantata (deixant a la pràctica arraconada la celebració de l’entrada de Jesús a Jerusalem) és un moment de recolliment més que de celebració. Per tant, la pregunta segueix sense tenir una resposta clara. La reflexió sobre els textos bíblics a què acompanyava aquesta cantata pot llançar alguna llum més fiable.

En una homilia predicada al Monestir de Poblet el 2014 amb motiu de la festivitat de l’Anunciació, el pare Josep Maria Recasens analitzava el moment de l’Anunciació que es relata en el text de Sant Lluc a la llum d’altres dos passatges:

“Sant Joan ho sintetitza amb aquella expressió lapidària: «El Verb es féu carn i habità entre nosaltres», expressió que ens recorda aquella altra del llibre de Baruc, dos segles abans de Crist: «La Saviesa s’aparegué aquí a la terra, on convisqué amb els homes». Ambdós textos, escrits des de perspectives diferents, evoquen la presència i comunió de Déu amb la humanitat. Sant Joan descriu l’habitació del Verb com un plantar una tenda, al·lusió al temple o tabernacle on Déu habita. Avançant en el simbolisme, l’encarnació del Verb en les entranyes virginals de Maria vol significar també la comunió del sagrat amb el profà, sense barreja ni divisió, com canta la coneguda antífona de la solemnitat de la Mare de Déu.”

(Veure text complet aquí)

 

És precisament la comunió entre l’humà i el diví que es dóna en l’instant en què Déu engendra en Maria el que Bach vol il·lustrar unint en aquesta cantata la melodia sacra del coral Wie schön Leuchtet der Morgenstern amb ritmes profans propis de la dansa.

Com és habitual, el joc subtil de Bach amb els símbols és una constant. Crida l’atenció dels comentaristes la il·lustració musical de la paraula Flamen, flames, en l’ària de la soprano. Certament, aquest moment es fa notar: es tracta d’un melisma preciós. La primera vegada que la cantant entona la paraula, passa de puntetes sobre ella. En les successives repeticions del vers és on trobem una elaboració més delicada. Però Bach no era especialment amic d’il·lustrar musicalment qualsevol paraula. Quan ho fa és perquè hi ha alguna cosa que considera destacable a nivell teològic. En aquest cas, convé recordar el catàleg exhaustiu de les imatges amb les que s’identifica a Maria que ens va deixar Sant Andreu de Creta en el seu sermó sobre la Verge. Aquí apareix destacada la identificació de Maria amb una flama o una torxa que il·lumina la cristiandat. A més, a la Mare de Déu també se la compara amb l’esbarzer que crema sense consumir-se davant Moisès al Sinaí, ja que ella mateixa és capaç de donar a llum a un nadó sense deixar de ser verge. Per tant, Bach no es recrea en la simple imitació musical d’una flama. Si posa l’accent en aquesta paraula és perquè, en realitat, el que està fent és evocar la mateixa Mare de Déu.

En la mateixa ària, una altra paraula apareix subtilment destacada també amb un melisma: verlangende. “Aquest pit ple de fe que et pertany”, diu el vers. La paraula verlangende es refereix a aquest acte d’entrega, de donar-se al Senyor. És la reacció de Maria al missatge de l’arcàngel: “Jo sóc l’esclava del Senyor”, que es faci en mi la seva voluntat. És una de les frases més cèlebres de tot l’Evangeli, i són nombrosos els artistes que han intentat captar aquest moment en les seves creacions. Vegeu, per exemple, L’Anunciació de Fra Angelico que es conserva al Museu del Prado i que acompanya aquest article. Aquesta cantata de Bach, i més concretament aquesta ària, seria la seva equivalència musical.

També l’ària del tenor alberga símbols. Al ja esmentat ritme de dansa, potser el més evident de tota la partitura, cal afegir novament el tractament ornamental que dóna a dues paraules en concret.Una és König, rei, que per si sola justifica un tractament excepcional. La segona és una referència a l’ofrena, Opfer, que fa Maria. Un cop més, Bach subratlla la importància d’aquesta actitud reverent, de respecte i d’acatar la voluntat divina encara que no s’aconsegueixi comprendre. Al cap i a la fi, no és un sentiment tan diferent al que experimentem quan escoltem amb atenció obres com aquesta del kantor de Leipzig.

LECTURES BÍBLIQUES A QUÈ ES REFEREIX LA CANTATA BWV1

 

Isaïes, 7: 10-16

Després el Senyor va comunicar un altre missatge al rei Acaz:

– Demana un senyal al Senyor, el teu Déu: tria si el vols al fons del país dels morts o ben alt en el cel.

Però Acaz va respondre:

– No en demanaré cap: no vull posar a prova el Senyor.

Aleshores Isaïes digué:

– Escolteu-me, descendents de David: ¿No en teniu prou d’acabar la paciència dels homes, que voleu acabar també la del meu Déu? Doncs ara el Senyor mateix us donarà un senyal: la noia que ha d’infantar tindrà un fill, i li posarà el nom d’Emmanuel (que vol dir: “Déu amb nosaltres”). El noi menjarà mel i mató així que sàpiga rebutjar el mal i escollir el bé. Perquè, abans que sigui capaç de destriar el bé del mal, les terres d’aquests dos reis que et fan tanta basarda hauran estat abandonades.

Lluc, 1: 26-38

El sisè mes, Déu envià l’àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, a una noia verge, compromesa en matrimoni amb un home de la casa de David que es deia Josep. El nom de la noia era Maria. L’àngel entrà a trobar-la i li digué:

– Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu.

Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. L’àngel li digué:

– No tinguis por, Maria. Has trobat gràcia davant de Déu. Concebràs i tindràs un fill, i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l’anomenaran Fill de l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi.

Maria preguntà a l’àngel:

– Com podrà ser això, si jo sóc verge?

L’àngel li respongué:

– L’Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l’anomenaran Fill de Déu. També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, perquè per a Déu no hi ha res impossible.

Maria va dir:

– Sóc la serventa del Senyor: que es compleixi en mi la teva paraula.

I l’àngel es va retirar.

Deixa un comentari